La Infrastructura hidràulica a la Conca del Gaià mitjà al segle XII segons el "Llibre Blanch" de Santes Creus / Antoni Virgili
Virgili i Colet, AntoniEn:
Universitas Tarraconensis. Facultat de Filosofia i Lletres. Divisió de Geografia i Història. Tarragona. Vol.VIII (1985-86) , p. 215-226
La utilització deis recursos hidràulics és coneguda des de l'antiguitat. El regadiu fou la base de societats molt desenvolupades a Mesopotàmia, Egipte, la Índia, Xina i Amèrica precolombina, sempre a la vora deis grans rius. Els romans també se'n serviren, i fins arribaren a projectar l'ús "industrial" de l'aigua utilitzant-la com a energia, bé que l'emprament de grans lleves d'esclaus bloquejà la seva difussió generalitzada. Tanmateix, les notícies deis geògrafs i agrònoms musulmans ens confirmen l'aprofitament de l'energia hidràulica, -molins, per exemple- i pel regadiu, a través de canalitzacions prop dels corrents i de l'extracció d'aigües subterrànies gràcies a entremaliats mecanismes, com els qanatls i les sínies.L'Europa medieval fou testimoni de la lenta introducció d'aquestes innnovacions tècniques fins la seva total difussió, almenys a Occident. L'energia hidràulica tingué moltes aplicacions però no hi ha dubte que una de les trascendentals fou en els molins fariners. Catalunya no va ésser una excepció. P. Bonnassie escriu: "Tant lluny com ho permet de remuntar la documentació, Catalunya apareix dotada de molins hidràulics. Durant tot el segle IX i tot el X els textos no paren de fer esment de molinos molentes, és a dir, d'instal·lacions en plenes condicions de funcionament". A partir del segle XII, els molins apareixen molt més sovint a la documentació, palesant així el desenvolupament tècnic de l'època i el seu grau de difussió.
